La primera vegada que vaig sentir parlar d'Òscar Guayabero va ser a la revista Gràffica núm. 36, un número monogràfic dedicat al disseny aplicat a la transformació social. En aquell context, em va sorprendre molt la manera com ell mateix es definia: «paradissenyador».
Més endavant, continuant amb la meva investigació en disseny útil per al món, vaig descobrir que Guayabero havia estat l'encarregat de presentar la conferència La Via Papanek al Disseny Hub de Barcelona. Una xerrada imprescindible que recomanaria a tothom interessat en el pensament crític del disseny.
També vaig descobrir la seva faceta com a escriptor: vaig començar amb Conversación polifónica, amb Curro Claret, i El diseño para el día antes (tots dos a l'editorial Gustavo Gili), i actualment estic acabant Neutopies, publicat originalment a València l'any 2022.
Comencem aquesta entrevista parlant justament d'aquest darrer llibre, Neutopías. Nuevas utopías y diseño de futuros, una obra on Guayabero desplega amb amplitud moltes de les idees que travessen aquest número i on ens convida a superar els relats distòpics per imaginar futurs possibles des del disseny.
Entrevista i text: Manuel Bauzà Ramis
Quan escrivies Neutopies, quina imatge inicial o quina fissura de la realitat va encendre el procés creatiu?
El punt d'inici del llibre va sorgir en escriure l'anterior, El diseño para el día antes. En aquell moment em vaig adonar que tots els referents de futur que teníem —tant des de la ciència-ficció com des del pensament, la política o fins i tot una part de l'ecologia— eren distòpics. Un per un, cada escenari es pot rebatre, però l'acumulació de distopies genera un bloqueig i ens deixa incapacitats per imaginar escenaris que no siguin apocalíptics. L'efecte és la paràlisi del present: si el que vindrà serà pitjor, no paga la pena mobilitzar-me avui per res. Aquest va ser el punt de partida. Aleshores vaig començar a investigar quan i per què havia canviat aquest paradigma del futur. Després vaig analitzar el concepte mateix de futur i com ha evolucionat al llarg del temps —perquè no sempre ha estat entès de la mateixa manera. Finalment, esbosso alguns punts de partida des dels quals poder imaginar altres futurs possibles.
El nom de neutopia està relacionat d'alguna manera amb el videojoc desenvolupat per Hudson, o és un concepte creat expressament per al llibre? Si és així, ens el pots explicar?
Coneixia el joc, però el concepte és un neologisme creat ad hoc. Intenta resumir una manera de generar escenaris de futur no distòpics que no caiguin en les utopies clàssiques del segle XX. És a dir, fuig d'utopies tancades i absolutes, de 360º. El problema d'aquestes utopies que defineixen entorns complets és que la diferència s'entén com a dissidència i es combat. Allò de «o amb mi o contra mi». Les noves utopies han de ser poroses, capaces d'admetre la diversitat i de no pretendre uniformitzar. Un exemple del que dic és el moviment modern en arquitectura: tot i que sovint pensava en la classe treballadora i va dignificar l'habitatge dels obrers, també va voler que tothom visqués igual, independentment de les seves motxilles culturals. El resultat va ser força violent i, alhora, va donar arguments als especuladors per rebaixar costos i augmentar els guanys sense millorar realment la vida de la gent que hi vivia.
Imaginar i dissenyar futurs, tal com proposes, necessita una abstracció concreta per aproximar-se a trobar aquestes divergències?
El primer és entendre que no hi ha un sol futur possible. A partir de la teoria dels futurs múltiples, que s'acostuma a representar com el feix de llum d'un focus, s'obre un ventall d'opcions que, a mesura que s'allunyen del centre, són menys probables, però no per això impossibles. Tenint en compte que el disseny, com la resta de disciplines creatives, té com a temps verbal el futur, la idea és recuperar-lo com a espai on podem operar i ser actius en la seva configuració. Per fer-ho ens cal activar el present i sortir del bloqueig. Justament el disseny disposa d'una metodologia que ajuda: subdividir els problemes en parts per poder-los encarar sense que ens desbordin. Per posar un exemple, la sobirania alimentària és inabastable des de la posició individual, però si baixem l'escala veurem que la producció local d'aliments és factible a través de diferents eines: cooperatives de consum, horts urbans, ramaderia extensiva, etc. Entrar en qualsevol projecte d'aquest tipus, o crear-ne un de nou, no solucionarà el problema global, però ens traurà de la paràlisi i generarà efectes positius en el petit àmbit on estiguem treballant. Per aconseguir-ho, el disseny ha de fer una cura d'humilitat i, en comptes de creure que té totes les solucions, posar-se al servei de les persones que, sense tenir-les, ja estan activant espais, entorns o sectors. És a dir, posar-se al servei del que anomenem innovació social.
En una illa com Mallorca, on el mar és frontera i mirall, com ressonen les neutopies?
De fet, una illa és una metàfora i alhora una versió a escala del que Buckminster Fuller anomena «Nau espacial Terra». És a dir, entendre que som una illa dins l'univers i que hem de gestionar els recursos sabent que són limitats. Jeremy Rifkin, per exemple, diu que hauríem d'educar les noves generacions com si haguéssim de colonitzar Mart, no pas per anar-hi, sinó per aprendre a gestionar els recursos planetaris. Cal recordar també que la primera Utopia, la de Thomas More, era una illa. Per tant, les illes són un lloc privilegiat des del qual pensar futurs sostenibles. Un exemple que resumeix bé aquesta idea és el mètode de Parades en Crestall, que Gaspar Caballero va idear a Eivissa (crec). Aquest sistema aplica el disseny —generant una metodologia per optimitzar els recursos— a l'agroecologia, i entén que la manca d'espai disponible per al conreu obliga a ser regeneratius per garantir en el temps la sostenibilitat de la producció d'aliments de l'horta.
Quines eines, a part del disseny, l'art, la pedagogia i l'acció col·lectiva, són imprescindibles per aixecar aquestes arquitectures del possible?
Jo, a més d'altres aspectes com l'empatia i el rigor metodològic, apostaria per la literatura, tant científica com de ciència-ficció, escrita per dones. La seva mirada sobre el futur es fa des d'un altre lloc, allunyat de l'heteropatriarcat, i això genera escenaris diferents. A mi, la lectura d'Ursula K. Le Guin en ficció i de Donna Haraway o Lynn Margulis en ciència m'ha obert noves maneres de pensar el futur. La idea de «pensar amb» i no «pensar per» va transformar la meva manera de projectar. Al mateix temps, les escriptores i pensadores de l'ecofeminisme m'han fet trencar molts apriorismes sobre què significa crear, generar o fer. I dic això sabent que pot sonar a apropiacionisme masculí, però sincerament crec que és una de les poques sortides que ens queden.
En una època saturada de relats distòpics, pot la neutopia esdevenir un antídot narratiu contra l'apatia i el desencant?
Hi ha una consigna molt bàsica que pot semblar simplista, però que és certa: no hi ha present que abans no hagi estat imaginat. Res del que ens passa, com a construcció social, succeeix sense que abans hagi estat imaginat, pensat o articulat per algú. Per tant, si tan sols som capaços d'imaginar futurs distòpics, tindrem un futur distòpic. Si, en canvi, generem imaginaris en què ens en sortim, potser aquests escenaris acabin sent possibles; no dic probables, però sí plausibles. Com a creadors, crec que tenim l'obligació de generar aquests escenaris, encara que aquí i ara no siguin factibles. Posaré un exemple: el 1966, un grup anarquista d'Amsterdam anomenat Provo va intentar crear una xarxa de bicicletes d'ús gratuït, que no fossin de ningú per ser de tothom. Amb aquella iniciativa posaven en qüestió la propietat privada. Les autoritats ho van fer impossible. Dècades més tard, moltes ciutats disposen de serveis públics de lloguer de bicicletes. Òbviament, no és el mateix —ja no hi ha la càrrega anarquista contra la propietat—, però estic segur que sense aquella i altres experiències no existirien els actuals «bicing», o com es diguin a cada ciutat. Bicicletes que no són de ningú per ser de tothom, perquè són públiques. Si hi pensem, és força inversemblant: pots agafar una bicicleta en un punt de la ciutat i deixar-la en un altre, sense que estigui definit ni el recorregut ni la durada. I funciona. Ha calgut un salt tecnològic important, però també els precedents imaginaris com el de Provo.
Si projectessis una neutopia per al 2035, quines imatges íntimes et vindrien: ciutats, gestos humans, espais naturals?
Qualsevol escenari que vulgui tenir un impacte considerable passa per la ciutat. Actualment, més del 60% de la població mundial viu en grans ciutats i aviat aquesta xifra arribarà al 75%. Ara com ara, les ciutats formen part del problema: són organismes extractius de recursos i de població, i alhora illes de calor. Amb el canvi climàtic, esdevindran invivibles si no fem alguna cosa, i aviat. Per a mi, la idea de generar ciutats-bosc és un escenari en què vull treballar. De fet, estic escrivint un nou llibre en aquesta línia. Al mateix temps, tenir molt a prop l'univers vegetal ens hauria d'ajudar a entendre com funcionen les plantes, els arbres i fins i tot els fongs. Conceptes com el suport mutu de Piotr Kropotkin ens poden ajudar a superar una lectura primària del darwinisme que ens ha portat fins on som. No és competint que sobreviurem, sinó cooperant.
Quins altres llibres, projectes o experiències recomanaries als nostres lectors per introduir-se al món de les neutopies?
Buf, n'hi ha un munt. Ja he parlat d'autores que per a mi són cabdals, però hi afegiria autors com Mark Fisher, probablement un dels pensadors més interessants del canvi de segle. Amb tota modèstia, el mateix llibre Neutopies recull moltes referències bibliogràfiques que m'han ajudat a generar el concepte. No només meves, sinó també dels col·laboradors que hi aporten textos al final del volum: Daniele Porretta, Elisabeth Roselló, Estudi Holon, Institute for Postnatural Studies, Makea Tu Vida, Paloma G. Díaz i Ramón Faura. Ara bé, més enllà dels textos, si us acosteu a qualsevol iniciativa que intenti millorar les coses —encara que sigui petita—, hi trobareu molts dels factors que conté Neutopies.