El disseny és una refinada eina de control social. Dic refinada perquè moltes vegades el control social passa desapercebut sota la forma o l'estètica d'allò que s'ha dissenyat, dissimulant així la cara més fosca del disseny: la de ser emprat com a eina repressiva i de control social.
L'arquitectura hostil, o defensiva, és una tendència del disseny urbà on els espais públics es construeixen o es modifiquen perquè la gent no els faci servir de forma «inadequada». És el que alguns sociòlegs descriuen com a «mobiliari amb vocació disciplinària». L'exemple més clar són les persones sense sostre, que són precisament les que més fan servir aquests espais per trobar-se, socialitzar i fins i tot viure-hi.
Des del meu punt de vista, el «disseny antipersona» està molt relacionat amb l'aporofòbia, és a dir, el rebuig als pobres o la fòbia a la pobresa.
Tenim ben clar què és l'arquitectura hostil: ens venen al cap ràpidament els punxons col·locats a l'entrada de sucursals bancàries i joieries, les rampes o les barreres metàl·liques als afores dels supermercats, o les punxes per evitar els coloms als balcons d'edificis institucionals. El súmmum d'aquest disseny antipersones serien els reposabraços dels bancs del carrer que eviten que algú s'hi allargui, amb el clar objectiu d'allunyar les persones sense sostre o les persones que cerquen a l'espai urbà un lloc on descansar.
El que vull destacar en aquest punt és la refinació d'aquest element antipersones: la subtilesa amb què la pràctica del disseny pot condicionar l'acceptació d'elements en un principi antisocials. Com va declarar Steven Semple al blog Hyperallergic: «El perill del disseny hostil és que és tan insidiós. És tan discret, tan camuflat, que, a menys que sàpigues què és, l'acceptes. I aquesta acceptació cega fa que les coses creixin i es propaguin».
Les coses ben dissenyades són imperceptibles: sembla que sempre hi haguessin estat i es perceben com un element natural dins del paisatge urbà, com quelcom bo, bell i agradable. És el cas del Camden Bench, un banc que va guanyar molts premis a la Gran Bretanya, com el del Consell de Disseny i el de Keep Britain Tidy, i que també va rebre l'aprovació PAS68 del Ministeri de l'Interior pels seus usos antiterroristes.
Aquest banc, d'estètica minimalista i compacta, que podríem trobar en un museu dedicat a l'escultura minimalista, es percep com una peça bella dins els corrents de disseny. És, en definitiva, una de les millors mostres del refinament al qual pot arribar el disseny antipersones o l'arquitectura hostil.
El banc està dissenyat amb uns principis i uns objectius molt clars: que només serveixi per asseure-s'hi. Les diferents direccions dels seients en lloc d'una superfície estriada, per evitar que algú s'hi estiri; els vorals circulars que impedeixen fer-hi skateboarding i els vorals ondulats per evitar patinar-hi; el revestiment repel·lent de pintura per evitar grafitis; els buits a la base per impedir el robatori de bosses; l'absència d'esquerdes per evitar el tràfic de drogues, o la manca de superfícies planes per impedir l'acumulació de fems.
En definitiva, és un banc per seure i prou. Podríem entendre aquesta característica com la màxima expressió del disseny i com una obra mestra en l'execució de les pràctiques del disseny, sovint centrades a eliminar el sobrant i a posar el focus en l'essencial, tal com entenien els impulsors del minimalisme i l'abstracció a les segones avantguardes dels anys 60.
El Camden Bench és, d'aquesta manera, una obra mestra del que s'anomena arquitectura defensiva. Però aquí vull remarcar el concepte del disseny com a eina repressiva: el Camden Bench no només exclou els skaters, els grafiters o les persones sense sostre, sinó que també exclou famílies, grups socials, persones que necessiten assistència o, simplement, les trobades socials. Fa la vida social al carrer més hostil i afavoreix, al cap i a la fi, l'individualisme i la soledat.
L'any 2012, el periodista Tom Foot va fer una sèrie d'entrevistes amb persones que feien servir el banc Camden. «Les persones assegudes al banc mentre menjaven d'un tàper o bevien un cafè, en una posició no del tot segura sinó més aviat encorbada, deien que els agradava. Els semblava diferent de posar claus fora de blocs d'habitatges i supermercats, a la qual cosa s'oposaven».
És evident que la majoria de la societat s'oposa a les punxes antipersones, però alhora li agrada el banc Camden. Veig necessari reflexionar sobre quan el disseny refinat ens fa anteposar la forma a la funcionalitat i, per tant, quan aquest «bon gust» s'utilitza per excloure, segmentar i violentar. Ens hem de plantejar com el disseny condiciona la nostra vida diària i si aquest món està dissenyat per ajudar-nos o per controlar-nos.
En definitiva, parlar de disseny és parlar també de poder. Darrere de cada decisió estètica o funcional hi ha una intenció, una mirada sobre qui és benvingut i qui no, sobre com volem —o com se'ns permet— ocupar l'espai públic. Quan el disseny es posa al servei del control, perd la seva dimensió humana i es converteix en una eina subtil d'exclusió. Per això és fonamental recuperar el sentit crític i tornar a pensar el disseny com una eina d'inclusió, de diàleg i de convivència.