Parlar de circularitat i reciclatge a Espanya, des del meu punt de vista, és parlar d'una transició encara irregular: el relat va ràpid, però la pràctica sovint s'arrossega. Hem après a «reciclar» com a gest final, però la circularitat de veritat comença abans, quan dissenyam. Quan decidim materials, unions, reparabilitat, usos, i què passarà amb un objecte quan ja no el necessitem. Aquí el disseny deixa de ser aparador i es converteix en estructura.
I en aquest marc, parlar de disseny és parlar de valors. De reutilitzar en lloc de substituir. De fer possible que les coses tenguin segones vides sense haver de passar sempre per una maquinària industrial opaca. I si posam el focus en aquesta mirada material, social i replicable, apareix un nom amb molta força: Curro Claret.
Curro Claret (Barcelona, 1968) és dissenyador industrial i docent, i la seva pràctica es llegeix com un fil continu: treballar amb el que ja existeix, amb allò que està a punt de ser rebutjat, i convertir-ho en sistema útil. Ha col·laborat amb marques i agents molt diversos, des d'empreses com Camper, BD Barcelona, Metalarte, Zicla o Mahou, fins a institucions i entitats socials.
I aquí, per nosaltres, Camper té un pes especial. No només perquè és una marca reconeguda, sinó perquè té segell illenc: és una marca mallorquina fundada el 1975 i els seus productes es continuen dissenyant i desenvolupant a Inca, al cor de Mallorca. En projectes vinculats a Camper, Claret ha portat aquesta idea de reutilització a espais i objectes reals: per exemple, la botiga de Camper a Madrid, concebuda amb lògica de reaprofitament, amb materials recuperats i cordons descartats integrats en el projecte. I també el projecte Shoelaces, nascut de la col·laboració entre Camper i fundacions com Arrels (Barcelona) i San Martín de Porres (Madrid), on el disseny s'entén com una cadena d'accions que implica persones en risc d'exclusió dins un procés productiu.
Dins aquest mateix univers, una de les síntesis més clares de la seva manera de fer és la T300 (també coneguda com «la peça»): un connector metàl·lic que, amb una geometria simple, permet unir materials recuperats i construir mobiliari i estructures. És disseny com a «clau anglesa»: petit, però capaç d'obrir moltes portes. I és just aquí on ens volem aturar avui.
Entrevista i text: Manuel Bauzà Ramis
En el teu treball amb Arrels Fundació, què t'ha ensenyat aquesta experiència sobre com dissenyar amb persones i no només per a persones?
La implicació de les persones en un procés de disseny toca diferents dimensions. I si a més aquestes persones es troben en una situació especialment delicada, com pot ser el col·lectiu amb el qual treballa Arrels Fundació, gent que està o ha estat «vivint» al carrer, encara més. Per començar, es tracta d'un reconeixement a les persones mateixes: existiu, teniu alguna cosa a dir, us tenim en compte... Però no em resulta fàcil ser gaire concret sobre aquesta qüestió ni sobre el valor que pot tenir per elles. A vegades penso que tan sols per «l'excusa» de poder estar una estona plegats fent alguna cosa junts ja val la pena...
En un context de crisi climàtica i desigualtats creixents, quin paper creus que ha d'assumir el disseny: solucionar, qüestionar, reparar, redistribuir…?
En un moment de canvi de paradigma com el que ens trobem, sembla que ens tocaria repensar la pròpia manera de viure des dels seus aspectes més essencials. Davant aquesta circumstància, fins on vol arribar el disseny? Si de veritat vol tenir algun paper rellevant, no li queda més remei que atrevir-se amb valentia a ficar-s'hi realment a fons. Segurament això no es pot fer d'un dia per l'altre sense més... Com es diu, petites accions poden ser l'inici d'alguna cosa... Però si oblidem la imperiosa urgència del canvi profund que s'ha d'afrontar, costa de creure que ens en sortirem.
Què hauria de canviar, avui, en la funció del dissenyador o la dissenyadora: menys autor i més facilitador? Menys «producte» i més «procés»?
El dissenyador italià Enzo Mari parlava sovint de la condició permanent d'alienació en què viu l'anomenada classe treballadora. Imagino que es referia a la majoria dels humans. Si fos així, semblaria, per tant, que són molt necessaris espais i oportunitats d'emancipació i apoderament. Als dissenyadors i dissenyadores ens tocaria llavors repensar el paper que majoritàriament se'ns ha atorgat, per obrir-lo i fer-lo sensible a aquestes peticions.
Quan comences un projecte, quines preguntes et fas abans de dibuixar res (origen dels materials, cicle de vida, manteniment, reparació, final de vida, impacte social, logística local…)?
M'agradaria pensar que és sobre la pròpia motivació d'allò que es demana... Ens cal? Per què?
Per a tu, què és l'ecodisseny quan és de debò (i no només una etiqueta): quins criteris mínims no poden faltar?
Podem observar la vida material com un conjunt d'àtoms que s'organitzen de diverses formes segons el moment i les circumstàncies, i veure la nostra acció humana de fer coses amb el repte de buscar un cert equilibri «en el tot». A partir d'aquí és fàcil «menjar-se el cap» de molt diverses maneres per cercar propostes d'una aparent coherència, però probablement constatarem al final la dificultat (impossibilitat) de tenir gaires certeses sobre el que es realitza (encara que es pugui intentar fer una valoració sobre el seu impacte i en surti més positiu respecte d'altres).
Com decideixes si un projecte hauria de ser un objecte, un servei, un sistema o una infraestructura comunitària?
Idealment, quan sents (amb alguns arguments contrastats) que és el que el mateix projecte demana... Suposo que és una suma de diversos factors que es barregen, no sempre fàcils de mesurar.
Treballar amb materials recuperats implica acceptar variabilitat i incertesa. Com es converteix això en una metodologia creativa (i no en un problema)?
Sembla que la motxilla de com han estat les coses en el passat ens pesa massa. Hem de superar molts prejudicis per anar cap a unes lògiques que responguin a unes altres realitats. A diferència d'un temps enrere, ara es té més coneixement sobre què impliquen certs processos i accions, i això ens hauria de servir per explorar com fer les coses amb aquestes altres consideracions. Treballar amb materials recuperats significa acceptar i, segons com, celebrar la transformació constant de la matèria.
En termes de circularitat, quines decisions concretes consideres més importants: disseny per al desmuntatge, modularitat, estandardització de peces, recanvis, materials monocomponent, acabats reversibles…?
Depèn una mica de cada projecte... Totes per igual serà difícil; cal intentar cercar quines s'han de prioritzar segons cada situació concreta, quines han d'anar primer i quines poden venir després.
Quines tensions apareixen entre sostenibilitat, pressupost, terminis i exigències del mercat?
Un projecte que ambicioni afrontar qüestions ambientals, socials, holístiques... requereix lògicament molt més esforç que un que no ho tingui en compte. Cada part implicada defensarà els seus interessos. Això demana molta capacitat negociadora (que malauradament, molt sovint, em penso —pel que em diuen— porta directament a batallar). Tenir recursos i certes aptituds per negociar sembla un requeriment imprescindible en el nostre àmbit. I imagino que en qualsevol altre.
Com canvia el concepte de «valor» d'un objecte quan l'origen és un residu i la producció és col·lectiva? Com ho expliques a qui compra o a qui encarrega?
El valor de l'objecte ha d'anar molt relacionat amb totes les diverses implicacions que porta associades... I aquestes han de poder ser accessibles per a tothom. Només amb la funció, l'aparença i el cost d'un producte no n'hi ha prou. Crec que entre tots hem de fer l'esforç per tenir una major comprensió de les coses. A tots ens correspon una part d'aquesta responsabilitat.
Si aquest enfocament s'estengués a gran escala, com t'imagines el futur del sector: xarxes locals de producció, menys volum i més durabilitat, nous models de negoci, normatives diferents?
Una altra manera de fer... Una altra manera de viure. Certs models de comunitats petites una mica «desconnectades» sembla que hi estan més a prop. Això no vol dir que hàgim de viure com els que «estan a la selva», com malintencionadament poden dir alguns, però sens dubte crec que n'hem d'aprendre molt.
Quina recomanació donaries a dissenyadors i dissenyadores joves que volen treballar en clau circular: per on començar i què evitar?
Que les incerteses i la por no us paralitzin en la recerca del vostre camí, que ha de perseguir el bé de la vida en el seu conjunt. I que relativitzeu molt les respostes anteriors...